És un veritable maldecap per a molts gestors públics de serveis per a la ciutadania el fenomen del NIMBYsme. Les demandes de serveis de la ciutadania, exigides per tal de poder beneficiar-se d'elles requereixen disposar d'una sèrie d'infraestructures que, d'altre banda, ningú les vol a prop de casa, d'aquí l'expressió anglesa "
Not In My Back Yard (NIMBY)" que expressa el sentiment de malestar, queixes i manifestacions contràries que es genera entre tota la població.
Antenes de telefonia mòbil, Serveis d'atenció a determinats grups de població o Vies ràpides de circulació desemboquen en protestes en els barris que els exigeixen; però, quan les dimensions d'aquests equipament ultrapassen les
dimensions humanes, les queixes i manifestacions posen en perill la pròpia viabilitat dels projectes d'instal·lacions que, per altra banda, són reconegudes com necessàries.
La gestió dels residus, de les aigües i de l'energia s'ha dissenyat sempre a l'engròs. En el cas dels residus, els abocadors o les plantes d'incineració de residus sempre han provocat un efecte NIMBY important, en molts casos ocasionat per la pròpia concepció del sistema de gestió que porten associat; però fins i tot en els casos de que el sistema de gestió sembli als ulls de la població el més adequat, com és el cas de les instal·lacions de recuperació o reciclatge de residus o les instal·lacions de compostatge, pocs ciutadans escapen a considerar que
no les volen en el seu pati del darrera, i que per tant, i malgrat puguin ser necessàries, quan més allunyades millor. El problema rau en que el terme lluny, que tant clar quedava quan Coco ho explicava a la televisió, implica que el que està lluny d'algú sempre estarà a prop d'algú altre. El NIMBY es converteix aixi en una veritable una veritable BANANA (
Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anything) i un maldecap per qualsevol gestor del servei que sent que tota la ciutadania respon a totes les alternatives proposades:
Sí, Però Aquí No (SPAN).
Per tant, si tothom vol allunyar equipaments bàsics pel manteniment de determinats serveis a la societat, aquestes instal·lacions mai poden estar a prop de ningú. En l'hipotètic cas que existís un lloc allunyat de tothom, aquest tindria a més dues característiques que el farien inviable: serien econòmicament inviables sense una infraestructura associada que permetés acostar els seus beneficis als beneficiats, o es trobarien en algun indret que, per la seva reduïda antropització ben segur que serà un espai natural valuós i, possiblement protegit per la legislació.
En el cas de l'obtenció i distribució d'energia, la situació és la mateixa, no és necessari que es tracti de centrals nuclears, centrals tèrmiques, dipòsits de residus nuclears o línes d'alta tensió; el nimbysme afecta també a instal·lacions de les anomenades "
Energies Renovables".
El
molins per l'aprofitament d'energia eòlica, situats tant a les carenes de les muntanyes com a la façana litoral on, per motius obvis, és on més bufa el vent i per tant on s'aprofiten millor; les plantes de conversió de
biomassa en energia elèctrica, les centrals termo-elèctriques
solars de concentració; centrals, o fins i tot, minicentrals
hidràuliques posades en torrenteres prístines; o centrals
geotèrmiques que aprofiten les aigües subterrànies escalfades per la calor interna de la terra; totes elles es veuen maleïdes pel fenomen NIMBY.
En el cas de les energies renovables, la raó de l'SPAN radica en el balanç de costos i beneficis socials que percep la població, i els costs
semblen superiors als beneficis. La nostra opinió és que aquest balanç és considerat negatiu per les dimensions de l'equipament, de forma que el nimbysme creix en créixer l'equipament i disminueix en acostar-se a una escala més humana.
Potser ningú vol una central tèrmica (ni que sigui amb biomassa) al seu pati del darrera, però quan es proposen petites calderes de biomassa o xarxes de calor urbanes es produeix el fenomen contrari; el YIMBY, tothom sembla encantat de poder aprofitar directament un recurs energètic directament: sense intermediaris i, ja que hi som, estalviant diners per a obtenir el mateix servei, o complementar el que una gran companyia li subministra.
Sembla tractar-se, per tant, d'un problema d'escala. Les grans instal·lacions, que possiblement siguin capaces de generar més beneficis, són pitjors que les instal·lacions domèstiques, que potser sí que ofereixen menys beneficis, però, sobretot, i això sembla que esperona més, representa menys beneficis per a les grans companyies però repercuteix directament en el consumidor.
En el YIMBY el consumidor es fa així partícip de la seva instal·lació i corresponsable del seu funcionament i estat, ell controla el seu funcionament i canta les delícies del seu equipament, convertint-se (i això agrada) en l'enveja del veïnat, mostrant el seu nou equip a tots els seus coneguts i exposant els beneficis que obté.
És el cas dels compostadors domèstics, per aquells que el poden tenir en el
seu jardí i aprofitar l'adob que ells mateixos produeixen; de les calderes de biomassa domèstiques, que aprofiten la fusta dels
seus boscos i de les instal·lacions solars tèrmiques situades a la
seva teulada. Tots els que les tenen estan orgullosos d'elles i vetllen pel seu correcte manteniment. Són, sens dubte, l'enveja de tots aquells que desitjosos de poder comptar amb els avantatges de ser una mica més autosuficients, cerquen el moment per accedir a les condicions per disposar d'un equipament d'escala humana que ofereix un benefici directe al seu usuari, encara que pugui semblar minso. És el moment de cridar: "
Please In My Front Yard!. Vull que tothom vegi que jo també aprofito els recursos renovables!"
Aquest és el cas de l'aprofitament
domèstic de l'energia fotovoltaica. Lluny de les hortes solars que ocupen camps, prats i conreus abandonats, l'energia
fotovoltaica domèstica utilitza les teulades desaprofitades de les
nostres cases, la seva instal·lació és senzilla, i permet una reducció, gairebé immediata de la factura elèctrica amb la que cada mes ens saluda una gran companyia energètica.
L'aprofitament de l'energia fotovoltaica provocarà, sens dubte, el PIMFYsme. L'únic que cal és tenir unes regles clares per que tothom es pugui beneficiar d'ella, saber quin és el nostre consum, com es distribueix al llarg del dia i quines són les necessitats d'energia elèctrica a satisfer; cada metre quadrat de teulada ens pot oferir 200 kWh/any.
Mira la teva factura de l'electricitat, ara la teva teulada, i digues, qui no cridaria ara mateix:
PIMFY!
